Una classe de Català diferent

Això va ser un dia 5 de maig de 2007, quan jo tenia 14 anys i feia 2n d’ESO.
En aquells moments teníem a l’Anna Maria Ribes de professora de Català, que també era la directora del centre.
Estàvem a classe de català fent l’examen de sintaxis de tres temes, quan a l’Anna li va agafar un atac de tos d’aquells que li agafen. La pobra quan ja no podia més va haver d’anar al lavabo.

Quan va tornar, que ja tots ens havíem copiat les respostes de les preguntes de l’examen, es va adonar de que s’havia deixat les claus a dintre. L’Adrià va agafar les claus de sobre la taula i la va anar a obrir, però al posar la clau al pany si va quedar allà encallada. Ningú no podia obrir la porta. Mentrestant, l’Anna va anar al seu despatx a buscar una altre clau. Des de fora tampoc es podia obrir.

No ens van poder obrir la porta fins al cap de quatre hores,quan ja s’estava fen fosc. Al principi tothom saltava i jugava, al final, tots cansats d’estar allà tancats, ens vam posar a parlar. Va ser una molt bona oportunitat per conèixer millor a la gent de la meva classe que fins aquell moment no havíem tingut gaire relació com per exemple l’Ada, la Gemma M, i la Joana, unes noietes que no són el que semblen, semblen tranquil·les, introvertides, però quan les vaig conèixer eren tot el contrari.Vaig adonar-me de que havia tingut molta sort d’haver coincidit amb totes aquestes persones a la classe, cada una tenia una cosa especial, i estava contenta d’haver-los pogut conèixer una mica més. També vaig veure que tenia una mica de por perquè l’any següent ens tocaria separar-nos.

Canviar de planeta

Aquest llibre va ser escrit per l’escriptora Eva Santana i editat el setembre de 2007, a Badalona.
Eva Santana va néixer a Badalona el 1972. Va estudiar joieria però després de treballar en molts llocs diferents ara es dedica a fer el que pot en el camp de les lletres. Tradueix i escriu, i aquest és el seu quart llibre després d’Els maldecaps de l’Emi Pi (Columna, 1995), Lluny de casa, per fi! (columna, 2005), La mila i en Moll (Eumo,2006) i El pis o la via (Mina,2007).
D’aquest llibre no se n’ha fet cap pel·lícula ni cap sèrie.

La Berta, la protagonista, una noia de 15 anys poc sociable que s’enamora d’en Pele, un noi molt misteriós que arriba a mig curs. Aquest noi la farà entrar a l’institut de nit, per agafar un examen. És allà on es fan el primer petó. Mentrestant, la mare de la Berta decideix anar a viure amb la seva nova parella i els seus dos fills, que la Berta troba insuportables. Ella no vol ni sentir a parlar de tots aquests canvis. Amb tots aquests problemes, la Berta decidirà les coses importants per a la seva vida.

Els protagonistes són un grupet d’amics del mateix institut, del qual la Susanna n’és “la cap de la tribu”. El temps del llibre és el principi de curs, després de les vacances. L’ambient, és juvenil, amb tots els problemes dels adolescents d’avui en dia. El ritme de narració és força ràpid.
Trobo que aquest llibre te la introducció mol llarga i la conclusió molt curta, i al tenir-la tan llarga, un si enganxa bastant tard.

Recomano aquest llibre a les noies, ja que està explicat des del punt de vista d’una noia, sobretot a les noies d’entre 13 i 16 anys, que és l’etapa de l’adolescència, on has de començar a decidir quines són les coses importants per a la teva vida. La Berta t’explica quines són les que ella a triat. Segur que les noies entre aquestes edats s’hi sentiran identificades en algun moment o altre. En aquest llibre no passa el que t’esperes sinó el que et sorprèn més.

DEU COSES QUE S’HAN DE FER PER MUNTAR UNA FESTA SORPRESA

1- Que un amic de la colla se n’adoni que d’aquí a uns quants dies és l’aniversari d’aquell/a, i dir-li a tota la colla. Entre tots decidir que se li fa una festa sorpresa.

2- Respondre a les preguntes a on? Quan? I com?

3- Primer ,abans de començar a organitzar-ho tot, cal avisar a la mare o pare del que es vol fer. En cas de una mare o pare no massa permissiu, cal explica-li primerament mol resumit, si diu que sí, seguir explicant amb més detalls com: totes les persones que vindran (encara que no se sàpiga) ... .

4-Després s’ha de fer un llistat de la gent que vindrà.

5- Explicar-los-hi a les persones de la llista el que es fa, i preguntar-los-hi si volen venir. Tot i haver costat decidir la gent que vindrà, segur que al final mai serà la que es vol, ja que sempre falta algú que no pot aquell dia.

6- Després, cal pensar en el regal, com es farà, si es farà conjuntament o per separat, els dines que si volen gastar, ...

7- Depèn del que s’hagi decidit comprar-lo o fabricar-lo.

8- El més important d’una festa sorpresa és que la persona que fa anys no “s’ensumi” res. Això es pot evitar parlant-ho a les hores que aquella persona no hi sigui o se’n vagi. Si quan torni encara no s’ha canviat de tema, ràpid s’ha de fer com si no te’n recordessis del que volies dir, o riure tots molt fort perquè un a explicat un acudit.

9- Quan arriba el dia tan esperat, és necessari entretenir a la persona. Mentrestant els altres han de preparar-ho tot: el menjar, la beguda, ...

10- L’últim pas i el més fàcil de tots, és portar la persona cap al lloc on s’ha estat preparant tot, i quan entri cridar ben fort: SORPRESA!!